A
partir de la meva pròpia experiència me n’he adonat que la majoria dels infants
de 2 anys s’ho qüestionen tot. Davant de gairebé tot fan la pregunta als adults
de “per què? La relació que s’estableix amb els adults i les respostes que
obtenen són clau per continuar-se preguntant els fets, vivències, ... al llarg
de la vida.
Actualment,
com a estudiant adulta he observat que depenent de la resposta del professor/a
que obtenen els alumnes i el grup en les seves propostes i dubtes, decideixen
continuar fent preguntes o abandonar. Si opten per la primera opció la classe
esdevé dinàmica i rica, i si opten per la segona acaba sent avorrida i
unidireccional.
Els
fets que condicionen aquestes actituds són el tipus de respostes obtingudes pel
professor/a. Normalment, si aquest últim no aprofita les aportacions (ja siguin
preguntes o respostes) dels seus alumnes per valorar-las i extraure nous
coneixements, i a que també siguin de profit pels companys, el que provoca és
l’abandó a compartir el pensament.
Als
primers anys els nens/es també deixen de formular tantes preguntes, però si en
canvi, és al contrari, te n’adones que com a adult que cada vegada t’és més
difícil de donar-los una bona resposta. És en aquest moment quan toca donar
autonomia pròpia als infants, perquè puguin trobar respostes per ells mateixos.
Si els és difícil, l’adult ha de poder oferir ajuda , i si és en el context
classe, ha de demanar ajuda als altres alumnes. Personalment penso que és una
bona manera de començar el treball cooperatiu i d’engrescar a tenir ganes d’aprendre
El compromís
del mestre amb els seus alumnes és necessari i imprescindible per treballar d’aquesta
manera i cercar el seu propi enriquiment i el dels nens/es.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada