Entrar a la classe és entrar a una festa

La il·lustració és de Nicoletta Costa

El passat dilluns dia 17, la Núria (professora) ens va portar a la classe una companya i amiga seva que té una gran experiència com a mestra, l'Elisenda.
Aquest tipus de visites a l'aula són inoblidables i normalment escasses. Aprofito per agrair a totes les mestres (perquè sempre han sigut dones), que s'esforcen en apropar la realitat educativa a l'escola.
L'Elisenda ens va donar una classe basada en les relacions que estableixen els mestres amb els companys, els infants i els pares. Van ser consells i reflexions aplicables a les relacions que establim en altres contextos.
Ens va parlar de la por, del que significa i de les actituds que provoca i les repercussions que té. La por és un perill per un mestre (i per tothom), els nens no triguen ni dos segons en detectar-la i els companys la pateixen directament, és evident que la por s'ha de deixar de banda, però primer hem de detectar-la.
Hem va agradar molt quan l'Elisenda ens va dir que "Entrar a la classe és entrar a una festa", i té tota la raó. Si pensem en aquelles classes amb aquell mestre/a en les que desitjaves que comencessin... Jo recordo algunes, però tots sabem que no totes les classes són així. N'hi ha moltes d'aborrides.
El mestre amb capacitat de sorprendre és el millor, el que és mag o maga i desperta la il·lusió dels seus alumnes, i la motivació (essencial per aprendre). Jo sóc feliç quan percebo que els nens estan entusiasmats amb allò que fan.
Ens va dir que el mestre/a és un guia que acompanya als seus alumnes, ja ho hem sentit a moltes classes, però a moltes escoles encara no ho saben. Perdoneu-me per l'acusació però els seus alumnes els delaten, per la seva actitud en front l'aprenentatge i davant la vida. També en els festivals, on algunes escoles estan més preocupades en la perfecció que en el gaudi dels nens/es, les famílies i els mestres, i on només tenen oportunitat de fer, aquells infants més "correctes", els altres han d'esperar a que els arribi el dia (si els arriba).
Altres frases que recullo per no oblidar són: "Hi ha un conflicte quan hi ha un desordre". "Estem a la vida per ser estimats", "El que no s'ho emporta posat no ho aprèn", "Jo ensenyo per l'error", "No vull problemes, vull solucions". Es podria fer una reflexió per a cada una d'elles, però no m'estendré més.
Vull acabar donant les gràcies a l'Elisenda per fer-nos reflexionar sobre la tasca de ser mestra, i per ser una mestra que encara no ha perdut la il·lusió després de tants anys de treball, quina vitalitat! I per últim, gràcies a la Núria per fer-ho possible.

Creences potenciadores

Al programa Sigulars de Patricia Ramírez ens dóna pistes per veure les creences potenciadores de les que també ens ha parlat la Núria avui. aquí teniu l'enllaç.

Podem ser com volem nosaltres

Avui a l'assignatura de necessitats educatives especials hem estat parlant en grup molt reduït (tot un luxe a la Universitat de Barcelona, ja que érem sis persones i la mestra) sobre diversos temes com: l'entrevista a l'escola, la família, nosaltres mateixes i també de com hem d'actuar davant de segons quines situacions que es donen a l'aula.
La Núria (mestra) ens ha fet reflexionar sobre la formulació de les preguntes i de com el que diem ajuda a les persones a reflexionar sobre el que fan i donar el primer pas cap al canvi, o tot el contrari, a quedar-se com estan.
Crec que aquestes estratègies diferencien uns mestres d'altres, i també els alumnes. És curiós, quan entres per la porta d'una escola i t'hi estàs unes hores, i perceps sensacions molt diferents depenent de l'escola on estiguis. Te n'adones que els nens són diferents a unes escoles que a d'altres. A mi m'agraden aquells nens que tenen ganes d'aprendre, que estan entusiasmats amb el que fan i que t'ho expliquen i t'ensenyen.
La Núria ens ha dit "El treball amb preguntes és molt més efectiu" referint-se a l'entrevista que nosaltres hem representat sobre un nen amb mals comportaments a casa i pares separats. La mestra (fictícia) aconsellava a la mare (que tenia una nena d'un mes d'una altra parella) que potser estaria bé que dediqués una petita estona al dia al nen, per tal de que es sentís atès per ella en exclusivitat. Segons la Núria, hagués sigut més efectiu preguntar-li a la mare: Què creus que podries fer? Quines estones tens lliures? Penses que això li anirà bé al teu fill? De manera que ella reflexionés sobre la seva situació i trobés solucions, i agafi el compromís cap el canvi. Doncs sí, suposo que no hi ha compromís més gran que el que fas amb tu mateix.
Doncs a l'escola hauria de ser més o menys el mateix, no? Hauríem de donar l'oportunitat de que els infants poguessin comprometre's amb ells mateixos. Hi ha escoles on asseguren més aquesta capacitat de decisió i d'autonomia que altres, i d'això te n'adones quan estàs una estona a una escola.
Per acabar vull esmentar una altra frase de la Núria: "Podem ser com nosaltres volem". En realitat, aquesta frase va relacionada directament amb aquesta capacitat que acabo d'esmentar, a més d'altres, i també amb la capacitat de mirar d'una altra manera i dels valors pels que apostem. Llavors, creieu que a les escoles es treballa en aquesta direcció? O en una altra? I llavors penso: I a mi com m'agradaria treballar-hi? I com ho puc aconseguir?