Del futbol al món

No volia anar-me’n a dormir sense parlar de la feina real d’inclusió que fa l’Escola de futbol sala de Castelldefels, presidida per Juanjo Capdevila i amb un gran equip al darrere.

Avui l’opinió d’un pare m’ha conmogut, perquè no hi ha res més satisfactori per a qualsevol pare que el seu fill sigui acceptat pels altres, i trobar recolçament en la difícil tasca educativa.

Fa vora un any que conec a aquesta escola per raons personals, i el primer dia que vaig veure els nens entrenar vaig adonar-me’n que hi havia un equip amb dificultats motòriques, com pot ser la paràlisi, i em vaig emocionar.

També estan inclosos dins d’altres equips a altres nens amb altres dificultats, tot dins d’una normalitat aparent.

Ells fan normal el que per a molts no ho és, encara que la paraula normal és molt qüestionable com ens diu Alexandre Jollien (afectat per una paràlisi cerebral) en el seu llibre “Elogi a la feblesa”.És una paraula perillosa.

 He vist com escoles de futbol rebutjen a nens amb 4 anys (d’aquells que la majoria diria normals), simplement perquè no els agraden. És trist, sobretot pel nen. És denunciable, sí segur. És decepcionant, pels pares. Segurament no creuen en el present, ni es volen sorprendre en el futur.

Hem d’aprendre d’aquesta manera de fer amb oportunitats i acompanyar als infants de l’Escola de futbol sala de Castelldefels,  per a aconseguir un món amb oportunitats per a tothom.