dilluns, 15 d’abril del 2013

De tornada de Finlàndia


Estem de tornada cap a casa. El viatge a Finlàndia ha estat gratificant i divers.
Ara mentre faig temps a l’aeroport fins que surti el nostre vol, aprofito per escriure una mica de la meva experiència.
He visitat una escola i un kindergarten a Helsinki, i també a Turku. A més he aprofitat per travessar algunes biblioteques de les diferents ciutats: Helsinki, Espoo i Turku, i la veritat és que he descobert altres maneres de donar-li sentit a la lectura. Les biblioteques són alguna cosa més que llibres i donen serveis que subtilment incentiven el plaer per la lectura.
Avui he estat una estona a la biblioteca de Turku i m’ha sorprès la quantitat de gent que llegia llibres per autèntic gaudi. La calidesa i comoditat, acompanyats d’un disseny finés autèntic són claus per aconseguir-ho.
Les escoles s’adapten professionalment, comptant amb els recursos específics a les necessitats dels seus infants. Els mestres són persones reconegudes que es senten segures i satisfetes del seu treball. Ho transmeten. Els equips de mestres es respecten i cada persona integrant té llibertat en el seu treball. Algunes escoles són com estar a casa.
En quan al sistema, abans d'anar-hi algunes persones em deien que era molt difícil implantar-lo al nostre país, i és evident que sí. Hi ha molts aspectes que són diferents, un d’ells el clima. Però ara que he fet la visita penso que sí que podem fer molt. No és tan complicat, només cal tenir ganes i creure en el millor que tenim: els nostres infants. Potser si el nostre govern ho entengués, organitzaria i dotaria dels recursos necessaris d’una altra forma, i el sistema educatiu, i d’altres que estan relacionats directament, funcionarien bé.
Com a gairebé mestra, crec que els equips directius tenen molt a fer i que amb ganes es poden buscar estratègies que ajudin a disminuir l’índex tan elevat de fracàs escolar que tenim. No em puc creure que hi hagi tantes famílies preocupades pel fracàs escolar dels seus fills, que no creguin en l’educació  ni en els mestres. No pot ser que molts pares a principi de curs estiguin desitjant que aquell “mestre” no sigui la persona que estigui al costat del seu fill durant un curs o dos, no pot ser.
Els directors haurien de poder sel·leccionar els seus equips de mestres, poder incentivar-los perquè creguin en ells mateixos i en la seva feina, per així poder estimar i acompanyar als seus alumnes. La manera que hi ha de sel·leccionar als mestres ara mateix a l’escola pública ha de canviar, a l’igual que l’avaluació dels estudiants a les universitats de formació de professorat.
Com pot ser que molts joves no tinguin ganes d’aprendre, ni de fer res? Potser la por dels pares i el poc reconeixement dels mestres es veuen reflectits en ells? Pot ser. Hi ha molts factors que hi influeixen. Però el que tinc clar és que tenim moltes coses a fer i que com a equip humà podem fer-les. 

1 comentari:

Noelia ha dit...

Por lo que veo fue muy interesante. Ya me contarás en profundidad. Creo que nos queda mucho por aprender. Besos