Vam començar amb la representació d'un hàbit necessari a l'aula, el recollir. Hi vaig participar juntament amb unes companyes i va ser una bona experiència, jo feia de bona nena. Em vaig sentir bé, encara que el final m'estava avorrint i no sabia si canviar-me el rol i fer de nena enrevessada.
Una de les companyes feia de mestra, que va tenir molta paciència, i després vam analitzar la situació que va succeir.
Entre totes, juntament amb l'Èlia vam extraure una sèrie de punts a tenir en compte alhora d'intervenir en aquests tipus de situacions.
Després unes altres companyes van reproduir una escena típica d'inici de curs a P3 i a les llars d'infants: la separació de pares i fills.
De tot plegat, em vam extreure un conjunt de consells que ens poden anar bé en el treball a l'aula com per exemple: marcar les rutines, en el moment de recollir cal que hi hagi un recipient, hem d'aprofitar els col·laboradors, reforçar l'atenció dels qui ho han fet bé, pautar les conseqüències immediates, saber marcar límits ...
Aquests últims són imprescindibles pels nens/es, encara que hem de tenir en compte que s'han de treballar des de l'afecte, l'estimació, sense fer xantatge emocional i no han de suposar càstigs, ni l'autoritat de la mestra.
Personalment penso que els límits són una necessitat que tenen els infants i que sense ells és difícil créixer amb normalitat. Un infant que no coneix les normes, ni com a d'actuar en certs moments es troba desorientat i el provoca actuacions no desitjables per ningú. Us imagineu una ciutat on tots els semàfors estiguessin en verd? Seria un caos per tothom i una inseguretat pel qui condueix.
Per últim, cal dir que els límits han de generar un estímul positiu, i gairebé sempre necessiten del diàleg.
Em quedo amb la frase: "El càstig que no és educatiu no ajuda".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada