Un matí somniant

Avui he visitat una escola d'El Prat de Llobregat i he marxat amb molt bona sensació. Puc dir que és una escola acollidora, perquè és com m'he sentit, "acollida", durant tot el matí.

Per les característiques del barri on es troba, la tasca de l'equip docent ha de ser molt compromesa, sí, allò que normalment anomenem "vocacional" i que en gran mesura va lligat al respecte cap a l'infant, les famílies i el context.

Avui era un dia especial perquè l'escola sortia al carrer a decorar els arbres de Nadal dels comerços. Entitats, escoles, veïns i botiguers del barri estaven implicats en aquest esdeveniment, i hi incloïa xocolatada i dolços per a tothom. Fins i tot els alumnes d'un institut proper han ofert un concert a la plaça.

Alguns educadors amb qui he intercanviat algunes paraules m'han dit que en qüestió de tres anys han vist un canvi en l'actitud dels alumnes vers l'escola, i això vol dir que estan fent un gran treball en xarxa.

El director de l'escola m'ha anat presentant als mestres i m'ha dit que l'escola compta amb un equip amb molt poca rotació. Això permet conèixer molt bé l'alumnat. Els infants es senten molt més tranquils i segurs en una escola que saben que any rere any veuen les mateixes cares i en què els mestres són persones properes i significatives per a ells.

M'he adonat que l'escola té el suport de l'Ajuntament i que aquest vetlla per l'educació dels més petits. Serà perquè creu en la importància de l'educació per aconseguir una millora directa en el barri.

Ara feia temps que no visitava cap escola i aquest matí m'he sentit com si estigués en una mena de somni, he canviat per una estona la realitat que visc cada dia. Veure tantes persones lluitant per un mateix objectiu dóna sentit a l'educació i a la vida. Felicitats!!!

Gràcies per obrir-me la porta de l'escola i poder fer la visita!!!

Summer Sing 2015

La setmana passada vaig treballar de voluntària al Summer Sing de Cork (Irlanda). El Summer Sing és un cassal que dura una setmana i que està dedicat a la música, i més concretament al cant. L'activitat va acompanyada de visites culturals per la ciutat.
Aquest any han participat un total de 350 nens i nenes de sis a catorze anys, acompanyats d'uns 60 monitors i voluntaris.
Cada dia al matí ens reuníem a dos edificis emblemàtics de Cork, 150 infants en un i 150 a l'altre. A primera hora ens ajuntàvem per aprendre o assajar alguna de les cançons del repertori. A continuació cada grup marxava a algun lloc de la ciutat (museu, església, impremta, ...) on es feia una visita i es cantava. Cap a les dotze del migdia anàvem a un parc a dinar i després jugaven una estona fins la una.
A continuació ens reuníem per grups (els grups eren de vint nens aproximadament) i marxàvem una altra vegada de visita. Cap a les dues i mitja tornàvem al lloc on ens retrobàvem cada matí i cantàvem plegats els 150. Durant aquesta mitja hora o tres quarts els familiars dels nens i nenes podien venir a veure com cantaven.
Un dels dies de la setmana havíem d'anar plegats a un parc molt gran a fer diverses activitats, però la pluja ens va sorprendre de debò i vam haver de canviar de ruta.
L'últim dia vam fer un festival tots plegats per les famílies i vam cantar 6 cançons dirigides cadascuna per un mestre diferent del Summer Sing.
Ha estat una experiència molt gratificant i emotiva, ja que sentir cantar a 350 infants sobre un escenari o al mig d'un carrer no deixa indiferent a ningú.

Mirant amunt

Acabo de veure el documental “Mirant amunt”  i m’ha fet recordar d’algú. En Joan ha dit paraules que m’han fet reflexionar de nou sobre la paraula normalitat, igual que ho va fer Alexandre Jollien en el seu llibre “L’Elogi de la feblesa”. Què és ben bé? Tothom som normals? No? Per què?  Quin és el llindar?

En Joan diu:

“M’agrada ser com sóc, i si no fes un metre no seria jo”

No és la diferència el que ens fa autèntics? Quantes preguntes...

Fa temps que a l’escola s’intenta la inclusió, i a vegades s’aconsegueix, però no sempre. La mirada del mestre és molt important, i les paraules. Una vegada algú em va dir: “les diferències les crea el mestre” (bé, i els adults en general). Fa ja uns quatre anys, quan encara estava estudiant em vaig plantejar com ho faria jo quan estigués a una aula i potser tingués a algú amb alguna NEE (necessitat educativa especial) . El primer que vaig voler és fer una immersió en una escola d’educació especial, per aprendre dels mestres que hi treballaven, i l’escola Maria Felip m’ho va permetre (gràcies). Després vaig estar en diferents escoles inclusives, i també vaig fer pràctiques en una que ho és, l’escola Salvador Lluc. Però voleu que us digui qui m’ha ensenyat més, els mateixos nens de les aules, aquests que s’anomenen de NEE, i que en realitat tots ho són. Qui no ha tingut mai una necessitat educativa especial?

Si a l’aula els mestres tractem amb normalitat el dia a dia, tot esdevé “normal” i l’ambient és espectacular. 

El dijous passat alguns nens de la meva classe van anar a recitar poesies a la biblioteca del barri, i un nen dels que s’anomena de NEE en va recitar un, i la seva normalitat va ser real. Això sí, us puc dir que alguns que ho sabíem ens vam emocionar, i pels seus pares va ser una oportunitat que esperaven des de feia temps, veure’l amb oportunitats reals.

Quan algú creu en tu, les teves possibilitats es multipliquen. Els finesos m’ho van deixar clar, ells sempre creuen en les possibilitats de TOTS els seus alumnes (i la societat creu en els seus infants). Per poder ser inclusiu primer cal reflexionar i posar-se en situacions límit que et facin remoure interiorment i així creure que tots tenim possibilitats d’èxit.

Moments d'escriptura

Puc dir que gaudeixo observant com els infants comencen a fer els seus primers gargots i com a poc a poc van definint els seus traços. Per a mi, són primers signes d'escriptura a través dels quals els infants s'expressen, i deixen petjada de la seva existència, o no és aquesta una de les funcions de l'escriptura?
En realitat, sembla gairebé un procés natural, però no ho és del tot. En aquestes fotografies (fetes per mi mateixa) es veu com un nen de tres anys utilitza uns pals per escriure la grafia "F". No era la primera vegada que observava com feia servir elements naturals per escriure, i ho fa en qualsevol ocasió. Es veu que té una gran motivació per les lletres, perquè aquests eren moments d'esbarjo, fabulós oi? Cal dir per això que hi deu haver algú que la motivat a que sigui possible, com els mestres, els pares, germans, etc.
Hi ha pedagogs, metodologies, escoles Waldorf, escoles d'altres països, ..., que estan totalment en contra de motivar als infants d'aquestes edats a què escriguin per exemple el seu nom. Tampoc els hi prohibiran si per iniciativa pròpia escriuen lletres, però segurament que no ho faran. Per altra banda, el que sí que fan és explicar contes als infants, tant als jardins d'infància (si hi van), com les famílies o els "espais familiars". Els nens en aquesta edat juguen moltíssim i les escoles dispossen d'espais i materials adequats perquè s'inicii el joc.
Cada vegada més reflexiono sobre aquest aspecte i em ve una pregunta al cap: Superdotats a infantil i fracassats a l'ESO? Què significa saber "escriure" i "llegir"? Amb la codificació i descodificació no n'hi ha prou, cal anar més enllà. Aquí ho deixo.

Sant Jordi al Guinovart

El dia de Sant Jordi vaig estar a l'escola Josep Guinovart de Castelldefels. Durant el dia es van organitzar activitats pels nens i a la tarda, a les 16.30 l'AMPA va organitzar jocs i una taula amb berenar.
Cal dir que l'AMPA d'aquesta escola és molt activa i participativa, i l'equip directiu la té molt en compte, es donen suport mutu.
A l'entrada de l'escola s'ha pogut veure durant uns dies una exposició de roses i dracs creats per les famílies, la creativitat i l'originalitat hi era present.
Per altra banda, el mateix dia de Sant Jordi es va vendre el llibre "Guinovart la meva escola", i les seves autores el van signar. La Dolors Rosas, mestra de l'escola, és la il·lustradora i la Maria Noemí Doce és l'escriptora d'aquesta entranyable història adaptada pels més petits, i que té com a principal propòsit la defensa de l'escola pública, i en concret la del Guinovart. Famílies i mestres han lluitat per dir NO al tancament del pròxim curs de P3, per convertir l'escola únicament en institut. Si voleu veure la participació de l'AMPA als matins de TV3 per denunciar la situació cliqueu aquí.

La Dolors signant el llibre als seus alumnes.